631 caràcters

Un cop vaig conèixer un home afable i una mica maldestre que pertanyia a una classe de gent que ja no aixecava la veu enfront una injustícia encara que hi estigués totalment en contra. Amb els anys havia llaurat amb paciència, segons ell, una virtut: saber desaparèixer. Tot i que algunes de les seves amistats pensaven que estava tocat del bolet, ell amb certa ironia defensava la seva actitud observant que la solidaritat s’havia convertit en un discurs estètic sense conseqüències pràctiques. A més, custodiava el seu esquitx de bogeria afegint que en el moment que deien que algú està boig és perquè una mica boig ha d’estar.