Que el públic comprengui o no, l'artista no ha de cedir en res (Julio González)

lunes, septiembre 19, 2005

815 caràcters

En l'intent de deconstruir el collage de peces desbaratades que és la meva vida recordo que hi ha coses bones i d'altres de no tan bones. Tot d'una penso, mentre escolto l'extrema calidesa de Nick Cave, donar un gir a certes situacions, començar a ser una mica més anticonformista trencant l'equilibri entre les zones clares i obscures del retrat que fa gairebé 33 anys estic dibuixant. I mentre tinc massa temps per pensar segueixo esperant el meu torn a les llistes de substituts del departament d'ensenyament, el meu passi a una classe de trenta alumnes dispostas a fer-me la vida impossible ensems intento per tots els mitjans i carregat d'una infinita paciència anar més enllà del simple fet de vessar els meus coneixements en gots més petits que només es plantegen les preguntes que jo ja sé respondre.

2 Comments:

Blogger Banessa Pellisa said...

ximi, això és una crisi dels trenta de primera categoria!!
se'm fa extrany, tu que ets un element tan estable en la meva vida reclamant la teva petita part d'inestabilitat!!

11:08 p. m.

 
Blogger Jordi Ximeno said...

mmmm no crec que sigui una crisi dels trenta, no crec amb les crisi però sí amb els canvis pq què és una crisi sinó un canvi.
Reclamo un bocí d'inestabilitat! fins ara potser la bateria m'ha estat una eina suficient per descarregar ràbia però vull més... jo reclamo!

6:31 p. m.

 

Publicar un comentario

<< Home

 
Free Site Counters
Free Site Counters