B: "escriu J, escriu" o 2734 caràcters

Amb el fred he retrobat l’abric i amb ell tota una sèrie de documents oblidats i enforfollats a les butxaques durant prop d’un any. Una cel·lulosa col·lecció de moments: bitllets de tren a Barcelona, bitllets de metro i la corresponent guia de la xarxa, prospectes de medicaments per evitar refredats i processos infecciosos de boca i faringe, l’adreça d’Iguapop escrita en un paper reutilitzat un matí a la redacció del MondoSonoro, el telèfon de Raquel, la tarja del forn Domingo de Riudoms on fan les millors coques en recapte que he tastat mai, tríptics anunciant concerts familiars, contrainformació sobre la Constitució Europea, propaganda de la sala Razzmatazz i diversos posts sense sentit actual. Els he estat tafanejant mentre feia un cafè amb mon germà, llegint el diari i mirant el mar cambrilenc, mediterrani sens dubte, després d’haver conduit el seu nou A4. Durant el trajecte a la costa ens han sobrevolat una dotzena d’helicòpters militars, d’aquells que els vietnamites i els iraquians abatien als seus respectius països en èpoques diferents però contra un mateix enemic. Crec que encara no estem en guerra. Bé, què entenem per guerra? Hi ha tota una sèrie de conflictes quotidians que m’afecten tant a mi com a un pagès guatemalenc resident a Chin-Tiul, a un music de Malmö, un guia turístic de Tunísia o un taxista de La Habana. Cadascú amb la seva pròpia guerra diària per sobreviure en un medi: la Terra. Millor dit: la Terra i l'ésser (in)humà en societat. Imagineu, com cantava Lennon, imagineu que la Terra i els seus continents fossin com un arxipèlag on cadascú de nosaltres assumís la seva pròpia identitat com una relació, obrint-se a l’altre sense témer el perill d’una dissolució que només alguns, erròniament, veuen. De fet, quan es tracta de veure tots som a la nostra manera observadors minuciosos del món, aplicats a registrar i transmetre la nostra imatge i també la de l’altre, d’allò que ens és propi i d’allò que ens és aliè i sempre desconegut i estrany encara que es tracti del nostre propi ser.
Avui hi ha un duel de titans entre el Barça i el Madrid que centrarà l’atenció d’una petita part del món, d’una gran majoria de seguidors, actius i passius, del futbol. Un esport que, i no diré res de nou, apassiona pel simple fet que una sèrie de mal pagats jugadors es disputen la tinença d’una pilota i intenten fer gol. Mal pagats perquè els seus sous són desorbitats per la feina que realitzada, sous allunyats de la realitat d’uns espectadors que cauen rendits a l’antiga màxima de pa i circ. Mentrestant des d’un dels set turons de Roma observarem el pas del temps, la fragilitat planetària i la mort. Això sí, després de veure el partit. Per cert, la meva porra és de 0-3.