1130 caràcters

Voltant pels racons del misteri que la nit transforma vaig retrobar una bona amiga, somiadora més que poeta. Un ésser gens gregari. Uns dies més tard he recordat que la meva amiga simplement arribava a les nostres cites, sense que es pugui dir que tingués hora fixa. Igual que les aus amb l’arribada de la primavera. Malgrat aquest inconvenient i la pèrdua de temps que a mi em suposava el seu retard, les nostres trobades sovint em produïen el mateix efecte que les herbes remeieres. Les nostres xerrades començaven amb torbació, per continuar amb entusiasme i acabaven aclaparant-nos en un remolí de paraules i emocions difícilment descriptibles. Segons el seu parer jo era un home de poques però captivadores paraules i m’identificava amb el tipus de persona quan escoltava normalment titil·lava “Aaaah” amb els llavis tancats. Fet que en ocasions li havia fet pensar que no estava per la conversa i que es trobava davant d’un autòmat. Tot el contrari d’ella que amb el temps vaig descobrir que era una autèntica addicta a les paraules i una veritable pleonasta. I tot d’una recordo que no recordo cap de les nostres converses.